La K. va llegir l’anunci i de seguida es va inscriure a la llista de candidats omplint un formulari en línia. Era el somni de qualsevol noia que acaba de sortir de l’institut i busca una feina temporal per pagar-se la facultat: nom complet, edat i fotografia. Res més. Ni estudis, ni experiència prèvia. Ja ho deien a l’anunci, que no calia. La K., rossa, pigadeta i bufona, devia ser just el que buscaven perquè la van trucar al cap de deu minuts exactes de clicar amb el ratolí damunt la paraula “enviar”. L’endemà feia l’entrevista i l’última setmana de maig rebia la formació per començar al juny.

El primer dia de l’estiu es va llevar radiant: un cel ben blau i algun núvol de cotó blanc li oferien unes perspectives immillorables. Vestida amb un somriure, la K. va agafar la cartera amb el logotip corporatiu i va sortir al carrer preparada per menjar-se el món. La visita no era gaire lluny. Va trobar la senyora F. al jardí, atrafegada amb els rosers.

—Sóc la K., de Laboratoris Vida Plena. Si em feu confiança, no caldrà que us preocupeu més pels rosers!

Una hora més tard, la K. sortia de casa la senyora F. amb el mateix somriure i un flascó menys. El negoci prometia, la K. era una venedora nata.

Cap al final de la tardor la K. tenia gairebé tants diners com volia i s’havia oblidat de la universitat. L’havien ascendit i ara era cap de zona.

—Àvia, soc la K. Et puc venir a veure? Tinc unes pastilles que et canviaran la vida!

L’àvia de la K. li va fer confiança, igual que la senyora F., el senyor P. i un centenar de senyores i senyors més. Tots ells, majors de setanta anys. La K. era la millor venedora de l’empresa i, gràcies a ella, la ciutat encararia aquell hivern sense por al col·lapse sanitari.